L’augment d’un 10-20% de les ràtios a les aules tindrà, inevitablement, conseqüències negatives sobre la qualitat de l’educació. Si bé afectarà de manera desigual als centres, també ho farà de manera desigual en els alumnes i els més afectats seran aquells que tinguin més necessitats educatives, doncs ja sabem que aquestes no només depenen de les seves característiques personals, sinó també del context en el que aprenen.
En qualsevol cas els efectes d’aquesta precarització de la qualitat seran especialment greus per aquells centres que contemplen la segregació com una fórmula vàlida per a l’estructura organitzativa i distribució dels alumnes en grups, ja que els fets li donen arguments per continuar mantenint l’estigmatització com a una forma d’apartar els mals alumnes d’aquells que volen estudiar.
Oblidem-nos de l’equitat, de la inclusió i com a conseqüència, de la qualitat. Són paraules amb les que s’omplen la boca els nostres governants però que només escriuen en les instruccions d’inici de curs i utilitzen en el moment que els convé, sense tenir cap política educativa que les promogui, abocant a la precarietat, a la segregació i a la iniquitat.
Tampoc cal anar a la postura oposada a la que promou el Govern, no necessàriament amb menys ràtio s’aconsegueix més equitat i menys segregació, però sí està clar que a ràtios més altes, més justificades queden les propostes de segregació. Una ràtio alta per exemple, pot ser argument decisiu en un equip docent concret a l’hora de segregar a alumnes que simplement tenen un trastorn de TDA-H o dislèxia perquè el professorat no pot perdre ni uns segons a acostar-s’hi a recordar-los l’ús de l’agenda i, ni molt menys, a programar un examen escrit diferent o oral. I no podem descartar el perill que aquesta situació podria conduir a la necessitat de fer fora de les escoles ordinàries a aquells alumnes que no segueixen i concentrar-los en escoles especials.
Tots sabem que, més o menys, els alumnes afectats de les dificultats esmentades poden ser atesos sense gaire dificultat a l’aula ordinària, requereix un esforç petit que només depèn de l’actitud del professorat. Però la situació canvia quan un alumne amb aquest mateix trastorn és alhora un alumne amb risc d’exclusió social per les característiques del seu entorn sociocultural.
Està clar doncs, que l’augment de ràtios perjudica especialment l’escola pública, però a qui beneficia? A banda de la reducció de la despesa que exigeix la crisi, un augment de les ràtios només afavoreix l’escola concertada que podrà concentrar més alumnes en els mateixos centres amb la mateixa despesa, però que farà augmentar els seus beneficis. I això per què? Doncs perquè tothom sap que les condicions de treball a les escoles públiques s’enduriran molt amb les retallades ja que continuarà concentrant, com fins ara, sinó més, a aquell alumnat amb més necessitats educatives i per tant, amb més necessitat d’atenció individualitzada, cosa que pot accentuar la fugida de famílies de la pública cap a la concertada com una manera de salvar la situació.
Hi ha el rumors que estant tancant línies del grup de 3 anys i obligant a les escoles a tenir fins 29 infants en una mateixa classe. Això ja és un fet a l’escola Mare Nostrum d’Horta, un centre que sempre ha treballat per l’equitat educativa i la inclusió, i especialment perquè al barri hi ha una alta concentració d’escoles concertades. És una manera subtil de desviar la demanda de l’escola pública cap a la concertada. Si tanquen línies no hi haurà possibilitats d’accedir-hi i les escoles del voltant els rebran amb els braços oberts. Realment vergonyós.
