La segregació per capacitats un cop més

La Fundació Jaume Bofill denunciava en un informe d'octubre de 2008,  fa ja gairebé un any i mig, la separació d’alumnes segons les seves capacitats que es fa de manera encoberta en una tercera part dels instituts a Catalunya. El vídeo de TV3, que podeu veure clicant a l’enllaç de la imatge, ja deia que aquesta pràctica, que és alegal i especialment habitual als centres públics, no redueix el fracàs escolar, però, tot i això, a Catalunya s’aplica molt per damunt de la resta d’Espanya. Aquesta pràctica, alertava la F. Bofill consisteix a separar els alumnes segons el ritme d’aprenentatge, cosa que, segons els experts, "estigmatitza" els alumnes amb menys capacitat i empitjora els resultats globals del sistema educatiu català.

Sobre el paper, l’educació secundària a Catalunya és fonamentalment comprensiva, és a dir, que tot l’alumnat té un mateix currículum i unes mateixes condicions d’escolarització amb independència de les seves capacitats. Però la realitat dels centres és una altra. I actualment continua sent un altra: l’agrupament per nivells de capacitat continua a l’alça. Amb molta diferència, Catalunya és la comunitat que més practica la segregació d’alumnes a secundària, mentre que la mitjana a Espanya és del 7%.

Si segons F. Bofill, aquesta separació d’estudiants per les seves capacitats "estigmatitza" els que tenen més dificultats i baixa enormement les seves expectatives de millora, cosa que els aboca encara més al fracàs, jo afegiria que, a més a més, es perd l'oportunitat de fer realitat allò de "tots iguals, tots diferents" ja que els alumnes amb expectatives més altes de rendiment també es perden la riquesa de la diversitat a l'aula. És clar que aleshores el professorat pot accelerar el treball dels continguts del currículum en una carrera frenètica per acabar-ho abans d'arribar a finals de curs. El recurs a l’agrupació per nivells és, al capdavall, segons l'informe, el símptoma d’un fracàs del sistema, les causes del qual creu que s’han de buscar tant en el mateix model educatiu com a l’entorn social i econòmic dels alumnes i la mateixa societat. .

Malauradament aquella denúncia continua sent vigent. Les continues restriccions pressupostàries del departament d’educació que tenen com a conseqüència la reducció de professorat i l’augment de ràtios, avalen per als responsables dels centres aquestes formes segregadores d’organització. S’han fet grans avenços en la normativa curricular, però les condicions objectives dels centres fan inviable per a gran part del professorat i a curt termini aquesta proposta. I parlant d’altres propostes organitzatives com dos professors per aula o altres metodologies més properes als alumnes com el treball cooperatiu, són des del punt de vista de la pràctica i en les condicions actuals, com quelcom que ratlla la utopia.

I és que aquí, a Catalunya, també tenim altres diferències en relació a altres autonomies de l’Estat, com per exemple el paper poc rellevant que es dona als orientadors educatius o psicopedagogs. La LOGSE va contemplar les seves funcions, mai portades del tot a la pràctica, però recollides en part en les instruccions d’inici de cada curs escolar, però molts centres se les salten i prefereixen assignar-nos únicament la funció de docència, evidentment, d’aquells alumnes que rebutgen altres professors.

No s'ha de confondre aquest tipus de segregació per capacitats amb la segregació que va denunciar fa gairebé dos anys el Síndic de Greuges produïda per la concentració en determinades zones de gent immigrada o amb un alt índex de desadaptació per raó de condicions sòcio-econòmiques.  La segregació social, denunciada també per la Fundació Bofill  fa ja tres anys, és una segregació que també cal denunciar, però que té unes arrels més dependents de la societat que de l'escola. És a dir que per pal·liar aquest tipus de segregació, ni que sigui parcialment, cal polítiques educatives que donin més recursos allà on més calen, que es controlin i s'adeqüin més les normatives de matrícules, etc.

El hambre

Estos días estoy a vueltas con el nuevo disco de Serrat.
Pero aquí hablo de educación, aunque también de sentimientos. Por ello, dejadme que os cuente en esta entrada cuatro estrofas para reflexionar:

El hambre es el primero de los conocimientos:

tener hambre es la cosa primera que se aprende…

Ayudadme a ser hombre: no me dejéis ser fiera

Hambrienta, encarnizada, sitiada eternamente...

El poema es de Miguel Hernández, el poeta del pueblo, y la canción “El hambre”
¿Vibras?

Kevin y Albert

Kevin y Albert eran dos alumnos que necesitaban ayuda. Su estancia en el instituto se hacía cada día más complicada cuando la cap d’Estudis me puso en antecedentes del caso como psicopedagoga de segundo ciclo. Albert, de 15 años, se había declarado homosexual de forma indirecta en su clase. No renegaba de su condición y si era necesario, la defendía con buenas palabras, ese era su talante, ante quien fuera necesario. Por ello, recibía continuas agresiones verbales o desdenes por parte de sus compañeros. Algunas de ellas no eran sólo verbales.

Ambos alumnos compartían el mismo grupo-clase ordinario en algunas asignaturas: música, plástica, educación física, tecnología y tutoría. Albert hacía todas las asignaturas en el grupo ordinario, sus notas avalaban que podría optar al bachillerato. Kevin, en cambio, realizaba el resto de las asignaturas en un grupo adaptado en el que yo era la tutora. Eso fue en tercero. En cuarto, ya el grupo adaptado fue totalmente segregado por decisión del equipo directivo y ambos alumnos dejaron de compartir aulas.

Han pasado algunos años desde entonces pero recuerdo a todos y cada uno de los integrantes del grupo de cuarto como si fuera ayer. Los recordaré siempre. Fue Yolanda, líder afectiva del grupo, quien sacó el tema en hora de tutoría, con su valentía de siempre y su buen hacer nos hizo a todos escuchar que Albert estaba siendo asediado por Kevin. Él lo negaba en voz baja, por aquel entonces era todavía un chulito, un chico guapote que tenía a su alrededor un buen grupo de chicas. Pero no pudo eludir el asunto y tuvo que hablar ante todos, intentó minimizar sus actuaciones: quizá sí que me río porque verás, no se puede hacer otra cosa, pero no es verdad que le pegue en las piernas con una rama de arbusto camino de casa. Y sí, nos reímos, pero no hay nada malo en eso. En ningún momento supo ponerse en el lugar de su compañero como intentó hacerle ver ante todos su amiga, Yolanda.

Y bien, tenía ante mí dos casos paralelos en un solo: bullyng. Estuve con el tema algo más de un curso, atendiendo a los dos alumnos una hora semanal en la que hablamos de sus problemas y necesidades. Al principio hablamos del tema que ocupaba a ambos pero pronto se vio desplazado por otras premuras: lo que había detrás del comportamiento de Kevin hacia Albert y cómo vivía Albert su condición de homosexual. Kevin necesitaba sentirse escuchado. En casa, su hermano mayor más guapo y listo que él, estaba en el centro de atención, no se sentía querido en su casa y sufría por ello. Albert estaba en el caso opuesto sus padres eran ultra conservadores pero sabían mostrarle a su único hijo su afecto, aunque no aceptaron en un principio su condición.

Al acabar cuarto marché del instituto. Unas semanas antes había tenido varias conversaciones intensas con Albert. Se sinceró del todo y reconoció que se había comportado muy mal con sus padres, que no había sabido devolverles el cariño que le dieron porque no aceptaron su condición. Se debatía entre estudiar seriamente una carrera o banalizar el tema con cursos múltiples en un intento de retrasar una decisión que no se encontraba en situación de poder decidir.

Por aquellas fechas también hablé con la madre de Kevin. Lo había hecho varias veces a lo largo del proceso. Siempre se negó a reconocer que su hijo fuera capaz de asediar a nadie, pero esta vez reconocí en su gesto, en sus ojos, el agradecimiento: había recuperado a su hijo. El último día de clase con mi grupo hablamos informalmente, recogimos los dossieres y de pronto vi a Kevin que estaba escribiendo en la pizarra: “gracias por escuchar, gracias por querernos, gracias por estar siempre ahí”. Es lo más bonito que me habían dicho en mucho tiempo…

Sunflower from Victor Martins on Vimeo.

Què és la segregació?

Segregació és la distribució desigual dels individus depenent de les característiques especifiques que tenen. Podem considerar diferents tipus de segregació dins l’escola i, com veurem, no tenen el mateix origen ni els mateixos efectes sobre els escolars:

La segregació en funció de l’ètnia u origen. Actualment pràcticament eradicada, però encara està a la nostra memòria els EEUU de començaments/meitat  del segle XX i Sud-Àfrica.

La segregació per sexes. Alabada per uns (grups conservadors) i rebutjada per la majoria, és una realitat al nostre país (Ex. escoles de l’Opus Dei) i pot ser no tothom sap que està subvencionada amb diners públics!.

La segregació social que a l’àmbit escolar es produeix com a conseqüència de l’existència de classes socials i de que el sistema d’escolarització estableix que els alumnes vagin als centres pròxims al domicili. També està demostrat que si les famílies poden triar el centre on portaran el fill es produeix segregació. Aquesta relació no és tan determinant com l’anterior, però accentua la segregació si també hi ha segregació residencial.

La segregació per capacitats dels alumnes. Sembla que ara hi ha una moda en augment als centres públics de Catalunya. La selecció, classificació i distribució dels alumnes al grup-classe en funció dels resultats obtinguts en determinades proves psicològiques o curriculars. Un dels factors que pot consolidar aquesta arbitrarietat, que va contra els més elementals drets democràtics i d’igualtat d’oportunitats, és la futura llei d’autonomia dels centres, si la normativa educativa és laxa al respecte o bé no considera la realitat dels centres, o senzillament aquests no la compleixen tal i com ha passat fins ara. L’escola ha de ser plural i comprensiva.

Us recomano la lectura de la conferència de Vincent Dupriez amb motiu dels Debats d’educació organitzats per la UOC. Entre altres coses, Dupriez considera que «l’escola és el lloc on s’aprèn a viure amb individus i grups diferents»; per tant, és important que l’escola sigui heterogènia.

Abusos ignorats en centres de menors

Hi ha un tipus de segregació que és aterradora, ho acabo de descobrir a la revista d'Amnistia Internacional d’aquest mes. En l’article, aquesta organització expressa la seva preocupació davant de la situació que afronten els i les menors en ingressar en els centres terapèutics sota el sistema de protecció de l'Estat. Aquests nens i nenes es troben en ocasions en condicions de major vulnerabilitat, degut, entre altres motius, a la seva invisibilitat i a la falta de supervisió i control dels centres per les autoritats competents.

Us animo a col·laborar en la denúncia d’aquests fets en la web d’Aministia Internacional

Educació inclusiva: principis bàsics

Per una educació inclusiva. Conceptualització i principis

Los malos alumnos

Era una de mis primeras guardias. Guardias en un instituto de secundaria. Había una luz tenue de otoño. El sol se ponía detrás de las montañas, pero aún nos llegaban sus rayos y necesité ponerme las gafas de sol para evitar la ceguera que me producían, o quizá para ocultar mis ojos de miradas extrañas. Quizá fue esto último porque pronto me di cuenta que la escena merecía observarse con detenimiento.

Minutos antes, nada más llegar al gimnasio, unos pocos alumnos insistieron en quedarse dentro ante mi propuesta de salir al patio. Era novata y la jefa de estudios consideró oportuno asesorarme: dales unas pelotas y que salgan fuera a jugar. Me apetecía. Quería respirar aire puro, que el sol acariciara mi rostro. Por ello, pronto corté sus protestas y poco a poco todos salieron al patio.
Un grupo de siete u ocho lo tenían claro: la pelota era su afición. Todos ellos chicos, porque las chicas se aglutinaron en torno a un chico que insistió en quedarse sentado en el banco cercano a la puerta de entrada. Se movían alrededor de él con la raqueta de tenis en las manos, sin decidir si irse a jugar como les había propuesto o quedarse con él.

- No pienso hacer nada en este puto crédito variable. Nos han engañado como a chinos. Que si sería divertido un crédito de juegos populares, que si esto que si aquello, ¡vamos que me van a enseñar ahora a jugar a las chapas!
- Cuantas horas tenéis de clase en el gimnasio?
- Seis horas
- ¿Estás seguro? -quise asegurarme-
- Pues claro, la clase de educación física y este puto crédito variable.
Dudé entre recriminarle su lenguaje o seguir hablando con él.
-¿Preferirías estar en clase haciendo otras asignaturas?
- No sé, depende. Pero se supone que estamos aquí para aprender algo, aunque seamos unos zoquetes ¿no?
 
Era un grupo reducido, unos 15 alumnos de segundo de ESO. Los observaba de lejos. Cómo iban vestidos, como gesticulaban al hablar... y no había duda: estaba ante un grupo especial, de refuerzo, es decir, un grupo que se había formado de la segregación de alumnos de los grupos ordinarios, como aquellas manzanas que, considerándolas podridas, son eliminadas del cesto para no contaminar a las otras. Me costaba creerlo, estaban en primer ciclo, no se trataba de una diversificación curricular. Eran malos alumnos, con retraso de aprendizaje, que a su corta edad, 13-14 años, ya habían clasificado, etiquetado y marcado. No merecían estar allí. Y si lo estaban era porque la ley lo obligaba o porque su matrícula justificaba los puestos de trabajo de aquellos que habían decidido que estuvieran allí.

Què serà de nosotros los malos alumnos de Álvaro Marchesi, nos habla con profesionalidad sobre ellos y nos recuerda que Estos alumnos son malos alumnos sí, pero son nuestros malos alumnos, nuestros familiares y nuestros vecinos, y forman parte de nosotros. De ahí nuestra responsabilidad colectiva con ellos.

La máquina de la escuela de Francesco Tonucci

 

"Paradójicamente, podríamos afirmar que tiene éxito en la escuela los que no la necesitan. La escuela, que debería contribuir a introducir la igualdad entre los ciudadanos, por el contrario alimenta las diferencias."

¿Enseñar o Aprender, de Francesco Tonucci.

Homogeneïtat versus heterogeneïtat en l’educació

La selección temprana [de alumnos] no creo que sea buena para la individualización de la educación. Normalmente crea desigualdad social sin aumentar el rendimiento. Sobre la autonomía de los centros, en Finlandia vemos cómo esa autonomía no genera diferencias entre ellos. Son menores que en otros países. No se trata de dejar a cada uno hacer lo que quiera, sino de marcar unos objetivos y dejar en manos del colegio la flexibilidad para lograrlos con los apoyos necesarios. La responsabilidad de los Gobiernos es garantizar la igualdad en los resultados. Los EE UU tienen mucha autonomía, pero no igualdad.

Andreas Schleicher, coordinador de los Informes PISA

Seleccionar i distribuir homogèniament alumnes en funció d’uns criteris de rendiment o de capacitats intel·lectuals discrimina clarament aquells alumnes que per un o altre motiu no encaixin amb allò que s’espera d’ells. Actualment aquests grups d’alumnes no són una minoria en la nostra societat.

Se segrega per avançar més en la programació escolar amb els alumnes model, per tenir “una classe tranquil·la” separant aquells alumnes que molesten, que no segueixen. Amb aquest criteri es pretén donar a cadascú l’oportunitat en funció de les seves necessitats, però res més lluny de la realitat, amb bona voluntat, amb la creença que s’està actuant bé, el que està fent es discriminar, donar oportunitats de segona classe

En aquests grups segregats, amb una nomenclatura d’allò més variada,  ens podem trobar amb alumnes amb necessitats de suport educatiu especial (NESE), amb o sense dictamen, alumnes conductuals que no presenten altra problemàtica que aquesta, alumnes que arrosseguen dificultats de tota mena, que han perdut el carro i ja no poden seguir les classes, alumnes lents, amb capacitat, però incapaços de seguir un ritme de presentació de les unitats didàctiques trepidant, alumnes tipificats d’hiperactius, alumnes nouvinguts que, havent passat per l’aula d’acollida, no acaben de poder seguir el ritme normal de les classes, amb els seus corresponents exàmens...

Sóc el capità de la meva ànima

Ahir vaig veure la pel•lícula Invictus i m’he emocionat davant l’epopeia que va viure Nelson Mandela, un gran home i generós que va saber perdonar els seus botxins que el van mantenir 30 anys a la presó en una cel•la de menys de sis metres quadrats.

Sud-Àfrica va viure durant molt anys la segregació racial, global, i per tant també l'escolar. El país sud-africà va sortir de l’apartheid l’any 1994, gràcies a la lluita del poble. Tant de bo siguem capaços algun dia d’arribar a la inclusió educativa al nostre país i de retornar la dignitat a tots els alumnes. Entretant llegim aquest poema, la insígnia de la lluita de Mandela que apareix a la peli que us acabo de comentar.

Invictus

"Desde la noche que sobre mi se cierne,

negra como su insondable abismo,

agradezco a los dioses si existen

por mi alma invicta.

Caído en las garras de la circunstancia

nadie me vio llorar ni pestañear.

Bajo los golpes del destino

mi cabeza ensangrentada sigue erguida.

Más allá de este lugar de lágrimas e ira

yacen los horrores de la sombra,

pero la amenaza de los años

me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuán estrecho sea el camino,

cuán cargada de castigo la sentencia.

Soy el dueño de mi destino;

soy el capitán de mi alma".

William Ernest Henley

L'escola ha de tractar bé els vençuts

Aquest blog vol ser el testimoni, el recull, de notícies, comentaris, articles, etc. que aporti arguments contra la segregació escolar.
Avui, 28 de gener de 2010, s'inicia amb aquesta frase de François Dubet, sociòleg:

Una escola justa no és la que fabrica vencedors que acumulen mèrits, sinó la que tracta bé els vençuts que no en tenen. Ells posseeixen tants valors humans i socials com els altres.

Podeu llegir l'entrevista de Núria Navarro a El Periódico de 27 de gener de 2010