dissabte, 5 de juny del 2010

Opinió d'una estudiant de Psicopedagogia entorn de la inclusió

La meva tasca com a professora de la UOC en els estudis de Psicopedagogia és una oportunitat única de formació permanent, de contacte amb la realitat, de comunicació amb les noves generacions que pugen. Ja se sap que aquest tipus de tasques no són especialment valorades per la seva retribució econòmica. En dono fe. Però puc assegurar que rebo molt més del que dono.


Interpol - Rest My Chemistry Video from Aaron on Vimeo.


Comparteixo amb els lectors del blog les conclusions de Mireia Homedes, estudiant de Psicopedagogia en la seva recta final. Ella titula el seu article: "Què en penso jo sobre la inclusió escolar?"

En un principi, personalment he de dir que partia d’una idea molt clara de la possibilitat d’inclusió dels alumnes als centres. A mesura que han anat passant les sessions presencials als centres, aquests fonaments tan ferms han anat trontollant, passant per moments d’ara sí, ara no tant.

La total inclusió dels alumnes en el seu centre de partença dependrà en un principi, dels condicionats del context que analitzem i els recursos que es disposin. M’explicaré, als centres hi ha alumnes que realment necessiten un ensenyament especialitzat. No dic que no sigui possible educar-los qualitativament des del seu propi centre, sinó que les condicions, en aquests moments, no són les més adequades. Avui, són necessaris formes d’actuar, metodologies i estratègies d’ensenyament - aprenentatge diferents, i fins i tot polítiques ajustades que contínuament s’adeqüin a les noves circumstàncies sense interessos de partida. Potser, hauríem de començar per saber: Quina és la societat que volem ajudar a construir en el futur? Un cop ho tinguem tots clar, posem-nos a la feina; però, compte! Tots, i exigint responsabilitats.Per tant, com podrem comprovar posteriorment, segons sigui el context què parlem les possibilitats d’inclusió seran diferents.

Després d’analitzar, d’allò més objectivament possible, la qualitat de les interaccions, els recursos disponibles, i les característiques socio-econòmic-psicològiques dels respectius contexts penso que la inclusió és possible. Sóc conscient de la tasca a realitzar, i que cal esperar esdeveniments que possibilitin caminar en aquesta direcció. No és qüestió simplement de recursos, també de mentalitat, evolució, prioritats, conscienciació, coneixement, adaptabilitat... Personalment crec que els centre ofereix un ensenyament de qualitat en consonància amb els recursos que disposen. Penso que la inclusió és possible sempre i quan es compleixen un bon grapat de condicions, moltes de les quals, no depenen ni de nosaltres mateixos.

Els principals aspectes que he tingut en compte alhora de valorar el centre, han estat: les actuacions i liderat que exerceix l’equip de direcció, les relacions i interaccions entre l’equip docent, el suport de la comunitat educativa, la implicació de cadascun dels components, les activitats que es realitzen, els recursos emprats per a la inclusió, el temps del personal docent i professional, les activitats relacionades amb l’atenció a la diversitat, el compromís dels respectius estaments escolars, els materials i recursos emprats en les activitats d’ensenyament – aprenentatge, el nivell de les coordinacions de l’equip docent del centre, i els serveis que participen... LES INTERACCIONS DELS ALUMNES VERS LA IMPLICACIÓ I IDONEÏTAT D’ALLÒ QUE SE’LS PROPOSA I ELS RESULTATS D’AQUESTES.

A continuació, adjunto un llistat indicant algunes de les mancances que he considerat més destacades respecte a la qualitat que ofereixen, i a les possibilitats reals per a la inclusió.
· Recursos humans i materials
· Formació del professorat
· Canvi de mentalitat

Proposta: Proposar plans d’inclusió per als centres que ho demanin, que permetin la dotació de recursos materials i humans d’acord a les seves necessitats. Aquests plans, haurien de ser convenientment avaluats, i reconeguts amb certs distintius Departamentals a nivell econòmic i/o acadèmic.
Proposta: Veure la inclusió com a riquesa per a TOTS. Com assenyala Ainscow (2001, 26) “tenim que contemplar les diferències com les millors oportunitats per a l’aprenentatge i no com a problemes a solucionar”

Tots els centres d’infantil, primària i secundària haurien de tenir un psicopedagoga/a dins del propi centre que pogués dedicar tot el seu temps a una única institució, treballar colze a colze amb els professionals que intervenen directament amb els/les alumnes, i a més a més coordinar-se amb la figura d’un orientador sectorial o zonal que desenvolupés la tasca coordinativa amb la resta de representants socials de la comunitat. D’aquesta manera la concepció que es té avui dia de l’assessor/a seria més positiva ja que es veuria com un company més del claustre. A més a més al fet de pertànyer al claustre de professors significaria que tindria coneixements més directes dels nens. Aquest fet potser és una mica utòpic. Hem de tenir en compte que avui dia en contextos d’educació formal, com és el cas de l’escola on jo treballo, el psicopedagog només ve un cop al mes i alguna vegada ha passat que si el dia que li toca venir és festa, ja no torna fins a l’altre mes cosa que ajuda a desprestitjar el paper d’aquest.
                                                                                                                               Mireia Homedes

Seguim endavant per un futur millor que aquest present ple d'incerteses.