Per què falla el nostre sistema educatiu?

Per més enfeinada que estigui, mai deixo de intentar respondre aquesta pregunta. Avui una alumna meva m'ha portat a reflexionar de nou sobre el tema. Aquest vídeo apunta les claus, en realitat, res que no sapiguem, però no he volgut deixar de penjar-lo...

Més enllà de derogar la llei Wert: Roger C. Schank

Avui dia de vaga a l'educació. Tota la comunitat educativa ha participat a la manifestació d'aquest matí a Barcelona. Jo que sóc assídua d'aquest events, feia temps que no gaudia de l'animació. I és que els carrers anaven plens de jovent. I es notava no només, en la música, els crits i els aplaudiments. N'he vist rètols i pancartes, molt i molt enginyoses, fresques, noves.I tot això per demanar que una llei faci marxa enrere, per tal que no s'apliqui. No m'ho acabo de creure el moment que estem vivint, em falten paraules per dir el que sento, quan ja n'hi havia tantes coses a canviar sense que s'aprovés aquesta llei, no només no avancem, sinó que anem enrere...

Pot ser per això avui vull parlar de Roger C. Schank. El crític més radical que he sentit del sistema educatiu actual, investigador reputat en Intel·ligència Artificial i Teoria de l'aprenentatge. Té un objectiu molt clar: acabar amb l'actual sistema educatiu, i ofereix sistemes alternatius d'aprenentatge a Socratic Arts i la seva organizació sense ànim de lucre Engines for Education.

No deixeu de llegir l'entrevista que va publicar KINDSEIN . Al programa Redes també va participar, podeu veure'l en el vídeo amb què finalitzo l'article.

La inclusió i l’atenció a la diversitat

Si una cosa m'ha quedat clara en els meus anys d'experiència a les aules, és que una educació inclusiva no és únicament un dret de les persones, sinó un deure de les escoles i del sistema educatiu en general, i que hi ha disponibles molts més recursos per potenciar la participació de tot l’alumnat a l’aula ordinària dels que realment utilitzem.

Això és especialment així en els instituts de secundària, on innovar és gairebé una quimera. Doncs bé, en plena discussió sobre la LOMCE a Catalunya, on s'ha arribat a acords de mínims per neutralitzar-la en els seus aspectes més segregadors, sorgeix la notícia publicada als diaris de que a partir del proper curs es podran separar els alumnes de 1r d'ESO més endarrerits en llengua i matemàtiques. Aquesta pràctica no és cap novetat als instituts, es tracta de l'organització de grups flexibles.

Per definició tot grup és heterogeni, per molt que s’intenti homogeneïtzar, sempre ens trobarem amb alumnes diversos. Ara bé, hi ha uns alumnes que tenen unes necessitats educatives específiques en les àrees instrumentals als qual els és molt difícil avançar en l’aula ordinària en la resta de matèries sense recuperar aquest retard en l’aprenentatge. Com deia en un altre post d'aquest blog, la inclusió i l’exclusió educativa es configuren en bona mesura com a processos dialèctics, de tal manera que quan la inclusió avança, es redueix o s’eliminen el processos d’exclusió.

A manca de la possibilitat de mesures més inclusives, els grups flexibles són un recurs per ajudar a aquest alumnes a progressar, però com tot recurs cal veure com s'organitza i s'estructura per avaluar la seva validesa. En la meva opinió l'administració no hauria de donar carta blanca perquè s'utilitzés indiscriminadament sinó amb uns criteris pedagògics clars que defineixin els seus objectius: que els alumnes progressin. Si això no es fa aquests grups es podrien convertir en guetos on hi vagin a parar tots aquells alumnes que l'equip docent consideri que molesten a la classe o que no segueixen.

Per exemple, podríem veure algun d'aquests criteris inclusió al grup:

• El grup ha de ser reduït, un màxim de 10 alumnes. 
• Alumnes que presenten un desfasament curricular igual o  superior a dos cursos  i sempre que s’hagin esgotat les mesures ordinàries.
•  Alumnes que tenen dificultats d’autonomia i aprenentatge i manifesten interès per assolir les competències bàsiques.

Tanmateix podríem establir uns possibles criteris d’exclusió del grup:

• Alumnes disruptius
• Alumnes que demostren autonomia de treball en les àrees instrumentals.

Igualment podríem veure una mica el procediment:

• Òrgan que regula les entrades o sortides del grup: CAD.
• Moments d’incorporació i sortida coincidint amb els trimestres escolars. 
• Sempre que sigui possible discriminar on és la dificultat si a l'àrea de llengua o matemàtiques i tenir-lo en compte a l’hora de l’adscripció als grups.

Grups flexibles o no, cal tenir en compte que allò que és fonamental són les estratègies metodològiques a l’aula com el treball cooperatiu, l’ús de les tecnologies de la informació i els criteris d’avaluació. 

D’altra banda, sabem que les expectatives docents tenen gran influència en el triangle educatiu: alumnes, professor, currículum. Isabel Solé ha escrit sàviament sobre el tema al capítol 2 de l’obra el Constructivisme a l’aula Disponibilidad para el aprendizaje y sentido del aprendizaje, el qual us recomano llegir tranquil·lament, aturant-vos a pensar a cada pas.

Només una tasca professional amb molta implicació amb aquests alumnes poc ajudar-los a apaivagar l’etiqueta negativa i l'afectació a l'autoestima que qualsevol tipus de segregació produeix, encara que s'organitzi de forma positiva.

 

Amigos de los proyectos telemáticos

Todavía me emociono cuando oigo el tintineo inconfundible de la música de Harry Potter... Y hoy me he emocionado especialmente al encontrarme por casualidad con una página de uno de los muchos blogs de mi buena amiga Eugenia Retamal, de la que me permitido enlazar la presentación que pongo al final del post.

Ya he comentado en este blog mi relación con los proyectos telemáticos y las muchas satisfacciones que me ofrecieron, a mí y a mis alumnos, los buenos colegas que encontré, hoy amigos. Como Eugenia, yo también pensaba que: "...cada día, habrá más colegas sumándose a iniciativas de este tipo que, están cambiando la escuela y que hacen que no existan fronteras. Todos, aprendiendo de todos. ¿No es maravilloso?" 

Y es cierto que a nivel individual, aquellos que nos iniciamos con las nuevas tecnologías en las aulas no hemos dejado de trabajar con ellas ni de enseñar a nuestros alumnos a aprender con ellas, pero todos sabemos que la escuela, en general, no ha cambiado mucho, que sigue siendo cierto que un médico medieval se vería perdido en un hospital actual pero que un profesor medieval daría clases sin muchas complicaciones en nuestras aulas actuales.

También por casualidad he leído la publicación: Les TIC i la transformació de l'educació en l'economia del coneixement de Robert B. Kozma. Sus conclusiones son escalofriantes:

....la recerca també deixa clar que les TIC no són actualment un component central de la pràctica diària dins l’aula a les escoles d’arreu del planeta. Tot i que molts professors utilitzen les TIC, les fan servir principalment per preparar les lliçons i, quan les usen a l’aula, és com a suport a la seva presentació. Pocs professors fan que els seus alumnes utilitzin les TIC regularment durant les lliçons.

Per tant, les TIC gairebé no queden registrades en la pantalla educativa. Arreu del món, les escoles i les classes continuen tenint el mateix aspecte que tenien a principis del segle xx. Els alumnes troben a les escoles aules estructurades amb horaris específics; els professors cobreixen el contingut estàndard amb classes magistrals davant d’una classe àmplia mentre els alumnes escolten; els alumnes treballen individualment per memoritzar fets i procediments senzills i reprodueixen aquest coneixement en les avaluacions. L’ús de les noves TIC, fins al dia d’avui, només ha reforçat aquest model.

En mis años de docencia como especialista de Psicopedagogía nunca he tenido problemas para utilizar las aulas de informática, ni los ordenadores portátiles allá donde los ha habido. Y todos sabemos que los institutos están insuficientemente dotados de recursos TIC si se utilizaran normalmente, pero también es verdad que los pocos recursos con los que contamos están, efectivamente, desaprovechados. Y no parece que todo esto vaya a cambiar repentinamente…

Pedagogia sistèmica

Aquest estiu he rellegit el llibre de la Mercè Traveset La Pedagogía Sistémica. Fundamentos y pràctica  i no serà la darrera vegada que ho faci. És d’aquelles lectures que sempre necessites recordar per ajudar-te a analitzar el passat, allò que ha succeït, i per tenir en compte tant en la presa de decisions en la nostra tasca educativa diària, com en les intervencions psicopedagògiques.

L’autora ens introdueix en la pedagogia sistèmica, la qual suposa un canvi molt profund en les actituds de tothom que intervé en l’educació, i ho fa d’una manera clara i amb exemples pràctics que ens ajuden a entendre i contextualitzar la teoria. Serveix per entendre l'escola com a organització, ja que afavoreix la cooperació entre els membres la comunitat educativa; per a l’aula, ja que enriqueix les activitats d'aprenentatge en introduir continguts educatius amb elements familiars i sistèmics; per interpretar la  convivència a l’escola, ja que potencia la inclusió en la resolució de conflictes; per a la tasca educadora, ja ens ajuda al professorat a tenir una mirada diferent sobre els alumnes i les seves famílies, acceptant-los i potenciant-los com a persones. Només a partir d’aquesta base es pot ensenyar i aprendre.

Ja fa un temps que vaig llegir la memòria de la llicència d’estudis de la M. José Monteagudo Aplicació de la Pedagogia Sistèmica al Pla d’Acció Tutorial d’un centre de secundaria obligatòria i he comprovat com és d’efectiva en la pràctica. En el dia a dia veiem com el treball de les emocions és una necessitat bàsica per als nostres alumnes, però també veiem com és de difícil trencar la rutina de l’hora setmanal de tutoria, moltes vegades desaprofitada i altres emprada per altres menesters, descuidant aquesta vessant tant enriquidora de la personalitat i tant beneficiosa per a la cohesió grupal.

Efectes de l’increment de les ratios en la qualitat de l’educació

L’augment d’un 10-20% de les ràtios a les aules tindrà, inevitablement, conseqüències negatives sobre la qualitat de l’educació. Si bé afectarà de manera desigual als centres, també ho farà de manera desigual en els alumnes i els més afectats seran aquells que tinguin més necessitats educatives, doncs ja sabem que aquestes no només depenen de les seves característiques personals, sinó també del context en el que aprenen.

En qualsevol cas els efectes d’aquesta precarització de la qualitat seran especialment greus per aquells centres que contemplen la segregació com una fórmula vàlida per a l’estructura organitzativa i distribució dels alumnes en grups, ja que els fets li donen arguments per continuar mantenint l’estigmatització com a una forma d’apartar els mals alumnes d’aquells que volen estudiar.  

Oblidem-nos de l’equitat, de la inclusió i com a conseqüència, de la qualitat. Són paraules amb les que s’omplen la boca els nostres governants però que només escriuen en les instruccions d’inici de curs i utilitzen en el moment que els convé, sense tenir cap política educativa que les promogui,  abocant a la precarietat, a la segregació i a la iniquitat.

Tampoc cal anar a la postura oposada a la que promou el Govern, no necessàriament amb menys ràtio s’aconsegueix més equitat i menys segregació, però sí està clar que a ràtios més altes, més justificades queden les propostes de segregació. Una ràtio alta per exemple, pot ser argument decisiu en un equip docent concret a l’hora de segregar a alumnes que simplement tenen un trastorn de TDA-H o dislèxia perquè el professorat no pot perdre ni uns segons a acostar-s’hi a recordar-los l’ús de l’agenda i, ni molt menys, a programar un examen escrit diferent o oral. I no podem descartar el perill que aquesta situació podria conduir a la necessitat de fer fora de les escoles ordinàries a aquells alumnes que no segueixen i concentrar-los en escoles especials.

Tots sabem que, més o menys, els alumnes afectats de les dificultats esmentades poden ser atesos sense gaire dificultat a l’aula ordinària, requereix un esforç petit que només depèn de l’actitud del professorat. Però la situació canvia quan un alumne amb aquest mateix trastorn és alhora un alumne amb risc d’exclusió social per les característiques del seu entorn sociocultural.

Està clar doncs, que l’augment de ràtios perjudica especialment l’escola pública, però a qui beneficia? A banda de la reducció de la despesa que exigeix la crisi, un augment de les ràtios només afavoreix l’escola concertada que podrà concentrar més alumnes en els mateixos centres amb la mateixa despesa, però que farà augmentar els seus beneficis. I això per què? Doncs perquè tothom sap que les condicions de treball a les escoles públiques s’enduriran molt amb les retallades ja que continuarà concentrant, com fins ara, sinó més, a aquell alumnat amb més necessitats educatives i per tant, amb més necessitat d’atenció individualitzada, cosa que pot accentuar la fugida de famílies de la pública cap a la concertada com una manera de salvar la situació.

Hi ha el rumors que estant tancant línies del grup de 3 anys i obligant a les escoles a tenir fins 29 infants  en una mateixa classe. Això ja és un fet a l’escola Mare Nostrum d’Horta, un centre que sempre ha treballat per l’equitat educativa i la inclusió, i especialment perquè al barri hi ha una alta concentració d’escoles concertades. És una manera subtil de desviar la demanda de l’escola pública cap a la concertada. Si tanquen línies no hi haurà possibilitats d’accedir-hi i les escoles del voltant els rebran amb els braços oberts. Realment vergonyós.