dijous, 27 de desembre de 2012

L'estel de Nadal


Felicitacions de Nadal, 1r A Curs 2012-2013


Buscar l’estel de Nadal
pot ser el joc de cada dia
perquè l’estel hi és tot l’any.

És amagat a un somriure
o fent que brillin els ulls
en mirades inflamades.

És al fons d’una abraçada
i en la mà que t’ofereixen,
si has caigut, per aixecar-te.

Tots som estels de Nadal.
Recordem-ho i ajudem-nos
fent llum per fer un món millor.

                                  Eladi Martínez

dijous, 13 de desembre de 2012

El grups flexibles, o desdoblaments en les matèries instrumentals, com a estratègia organitzativa d’atenció a la diversitat



Fa uns dies comentava en l’entrada anterior que per atendre la diversitat en els centres tenim diferents alternatives a nivell organitzatiu. La meva experiència com a psicopedagoga i alhora docent d’atenció a la diversitat, em diu que no és el mateix un grup flexible que una estructura de grups per nivells.

Els agrupaments flexibles són una estratègia organitzativa i curricular per a atendre la diversitat de ritmes d’aprenentatge, d’interessos i característiques de l’alumnat, és a dir, aquella organització de les aules en grups reduïts d’alumnes de cada classe, nivell o cicle, segons un criteri de necessitats educatives concretes que habitualment es dóna únicament en les àrees instrumentals, és a dir, els alumnes pertanyen a grups ordinaris i només s’agrupen de forma diferent per atendre les seves necessitats específiques en llengües i matemàtiques. La finalitat és donar un suport individualitzat a l’alumnat amb un desfasament curricular important. La dinàmica d’aquests agrupaments homogenis ha de preveure les condicions d’entrada i sortida dels alumnes als grups, que, a més, poden ser de composició diferent segons les matèries a treballar. 

Aquesta estratègia cal aplicar-la amb un cert grau de reflexió per evitar caure en els seus desavantatges. Així, hi ha el risc de convertir els grups creats en rígids i tancats, i si això succeís estaríem davant un nou tipus de segregació de l’alumnat, ja que no tindrien la possibilitat de sortir-ne mai, ni d’altres d’incorporar-s’hi. I, sobretot, el risc de generar efectes no desitjats com l’etiquetatge entre l’alumnat, que desembocaria en desqualificacions dels uns cap als altres i en autopercepcions negatives que incidirien de forma directa en l’autoestima de l’alumnat i el clima de centre. 

Per evitar-ho es podria optar per diversificar també l’oferta d’agrupament, és a dir, un alumne pot estar en un grup en el àrea de matemàtiques i en un altre més avançat en el de llengua, per exemple, perquè les seves dificultats se situarien únicament en la primera matèria.Tanmateix, per formar grups flexibles en les millors condicions, una de les mesures imprescindibles seria que cada centre, a través de la Comissió d’Atenció a la Diversitat (CAD), establís els criteris pedagògics d’adscripció i de sortida dels alumnes als grups per tal que els avantatges de la segregació temporal siguin efectivament això, avantatges, que minimitzin els desavantatges de la incidència en l’autoestima dels alumnes, que per altra banda, en aquests casos sempre hi ha.

També caldrà ajudar a que tot el professorat cregui i s’impliqui en la proposta. Un centre inclusiu és aquell que ajusta la seva proposta educativa al seu alumnat i al seu context social i cultural, només així es poden fer propostes inclusives. 

Us recomano la lectura del capítol de Echeitia, G.; Rodríguez V. M. (2007). "Colaborando desde el asesoramiento pedagógico al desarrollo de una educación escolar más inclusiva" (pàg. 21-42) del llibre de Bonals, J. i Sánchez-Cano M. (coords.), 2007, Manual de Asesoramiento Psicopedagógico. Graó. D’acord amb els autors, la inclusió i l’exclusió educativa es configuren en bona mesura com a processos dialèctics, de tal manera que quan la inclusió avança, es redueix o s’eliminen el processos d’exclusió, que en forma de barreres per a l’aprenentatge i la participació interactuen negativament amb les condicions personals i socials de determinats alumnes. Vegem-ho gràficament:
 

Nous atacs a l'educació

No tinc paraules per expressar el meu desànim davant els nous atacs a l'educació i la poca o nul·la resposta que som capaços de donar. 

Avui he sabut que les retallades de personal són importants en els EAP's amb el rerefons de la privatització, de fet ja s'estan privatitzant determinats serveis. 

Un servei tant fonamental per a l'atenció a la diversitat com els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) els estan reduint a la meitat...

Si no els aturem, no s'aturaran, arribarem a nivells dels anys 50...


diumenge, 2 de desembre de 2012

Els grups per nivell com a estratègia organitzativa d’atenció a la diversitat

Per atendre d’atenció a la diversitat en els centres de secundària, tenim diferents alternatives a nivell organitzatiu: grups per nivells, grups flexibles, suport dels especialistes a l’aula, dos professors de matèria a l’aula, etc.  Unes mesures són més inclusives que altres perquè la inclusió no és una qüestió de tot o res, però a més a més ens caldria definir quins tipus de grups per nivells, quins tipus de grups flexibles, quins tipus de suport a l’aula, etc..

Quan es classifica els alumnes pel nivell de rendiment acadèmic, s’acostuma a segregar-los en totes les matèries argumentant tota mena de raons que es podrien resumir en la conclusió de que: “és impossible mantenir-los en l’aula ordinària”.

Aquí també crec que cal un matís important. No és el mateix si es tracta d’alumnes del segon cicle (3r i 4t d’ESO), amb el quals ja s’han esgotat mesures ordinàries de protecció a primer cicle que si es fa directament amb alumnes de primer d’ESO. En el primer cas el centre accepta el fracàs i intenta donar una sortida amb uns objectius molt concrets, entre els quals destaca el d’assolir el graduat de secundària. Amb aquesta finalitat, pren una mesura organitzativa com són els Programes de diversificació curricular. Consulteu-los a la pàg, 158 de l’enllaç anterior.

En el segon cas, quan es classifica per nivell acadèmic a alumnes que tot just ingressen a l’institut, el resultat és l’exclusió. Es dóna oportunitats de segona classe a grups d’alumnes heterogenis que en realitat només presenten el problema de no ser-hi el model d’alumnes que espera el professorat: alumnes amb  dificultats d’aprenentatge inespecífiques, alumnes lents, amb capacitat, però incapaços de seguir un ritme de presentació de les unitats didàctiques trepidant, alumnes tipificats d’hiperactius, alumnes nouvinguts, etc.  etc.

Les mesures organitzatives són, però, el marc que condiciona allò que ocorre o pot ocórrer a l’aula.  Si observem la imatge veurem que existeixen propostes didàctiques més integradores a les fins ara exposades, com ara els grups flexibles, la mesura organitzativa més a l’abast dels instituts en les condicions actuals. 

Font: Terry Wrigley (2007). Escuelas para la esperanza (cap. 2; 1a. ed. 2003). Madrid: Morata. Imatge adaptada de Guida Al·lès.

Fa molts anys que parlem d’inclusió, abans que en sabéssim d’aquesta crisi. I no tot és qüestió de diners i recursos, ara tenim una eina que fem servir poc: el currículum per competències, la clau està en la seva implantació i per tal que sigui possible ens calen més actituds a favor que recursos econòmics, encara que també calen, evidentment de recursos, però amb recursos i sense actitud inclusiva em sembla que tampoc farem res, perquè ... és més utòpic tenir dos professors a l’aula per manca de recursos o per decisió dels docents?

La crisi no pot ser l’excusa (dels polítics) per arrasar amb tot. Recordem la imatge del pedagog Tonucci de 1970.