divendres, 26 de febrer de 2010

Què és la segregació?


Segregació és la distribució desigual dels individus depenent de les característiques especifiques que tenen. Podem considerar diferents tipus de segregació dins l’escola i, com veurem, no tenen el mateix origen ni els mateixos efectes sobre els escolars:

La segregació en funció de l’ètnia u origen. Actualment pràcticament eradicada, però encara està a la nostra memòria els EEUU de començaments/meitat  del segle XX i Sud-Àfrica.

La segregació per sexes. Alabada per uns (grups conservadors) i rebutjada per la majoria, és una realitat al nostre país (Ex. escoles de l’Opus Dei) i pot ser no tothom sap que està subvencionada amb diners públics!.

La segregació social que a l’àmbit escolar es produeix com a conseqüència de l’existència de classes socials i de que el sistema d’escolarització estableix que els alumnes vagin als centres pròxims al domicili. També està demostrat que si les famílies poden triar el centre on portaran el fill es produeix segregació. Aquesta relació no és tan determinant com l’anterior, però accentua la segregació si també hi ha segregació residencial.

La segregació per capacitats dels alumnes. Sembla que ara hi ha una moda en augment als centres públics de Catalunya. La selecció, classificació i distribució dels alumnes al grup-classe en funció dels resultats obtinguts en determinades proves psicològiques o curriculars. Un dels factors que pot consolidar aquesta arbitrarietat, que va contra els més elementals drets democràtics i d’igualtat d’oportunitats, és la futura llei d’autonomia dels centres, si la normativa educativa és laxa al respecte o bé no considera la realitat dels centres, o senzillament aquests no la compleixen tal i com ha passat fins ara. L’escola ha de ser plural i comprensiva.

Us recomano la lectura de la conferència de Vincent Dupriez amb motiu dels Debats d’educació organitzats per la UOC. Entre altres coses, Dupriez considera que «l’escola és el lloc on s’aprèn a viure amb individus i grups diferents»; per tant, és important que l’escola sigui heterogènia.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Abusos ignorats en centres de menors



Hi ha un tipus de segregació que és aterradora, ho acabo de descobrir a la revista d'Amnistia Internacional d’aquest mes. En l’article, aquesta organització expressa la seva preocupació davant de la situació que afronten els i les menors en ingressar en els centres terapèutics sota el sistema de protecció de l'Estat. Aquests nens i nenes es troben en ocasions en condicions de major vulnerabilitat, degut, entre altres motius, a la seva invisibilitat i a la falta de supervisió i control dels centres per les autoritats competents.

Us animo a col·laborar en la denúncia d’aquests fets en la web d’Aministia Internacional

dimecres, 17 de febrer de 2010

Los malos alumnos

Era una de mis primeras guardias. Guardias en un instituto de secundaria. Había una luz tenue de otoño. El sol se ponía detrás de las montañas, pero aún nos llegaban sus rayos y necesité ponerme las gafas de sol para evitar la ceguera que me producían, o quizá para ocultar mis ojos de miradas extrañas. Quizá fue esto último porque pronto me di cuenta que la escena merecía observarse con detenimiento.

Minutos antes, nada más llegar al gimnasio, unos pocos alumnos insistieron en quedarse dentro ante mi propuesta de salir al patio. Era novata y la jefa de estudios consideró oportuno asesorarme: dales unas pelotas y que salgan fuera a jugar. Me apetecía. Quería respirar aire puro, que el sol acariciara mi rostro. Por ello, pronto corté sus protestas y poco a poco todos salieron al patio.
Un grupo de siete u ocho lo tenían claro: la pelota era su afición. Todos ellos chicos, porque las chicas se aglutinaron en torno a un chico que insistió en quedarse sentado en el banco cercano a la puerta de entrada. Se movían alrededor de él con la raqueta de tenis en las manos, sin decidir si irse a jugar como les había propuesto o quedarse con él.

- No pienso hacer nada en este puto crédito variable. Nos han engañado como a chinos. Que si sería divertido un crédito de juegos populares, que si esto que si aquello, ¡vamos que me van a enseñar ahora a jugar a las chapas!
- Cuantas horas tenéis de clase en el gimnasio?
- Seis horas
- ¿Estás seguro? -quise asegurarme-
- Pues claro, la clase de educación física y este puto crédito variable.
Dudé entre recriminarle su lenguaje o seguir hablando con él.
-¿Preferirías estar en clase haciendo otras asignaturas?
- No sé, depende. Pero se supone que estamos aquí para aprender algo, aunque seamos unos zoquetes ¿no?
 
Era un grupo reducido, unos 15 alumnos de segundo de ESO. Los observaba de lejos. Cómo iban vestidos, como gesticulaban al hablar... y no había duda: estaba ante un grupo especial, de refuerzo, es decir, un grupo que se había formado de la segregación de alumnos de los grupos ordinarios, como aquellas manzanas que, considerándolas podridas, son eliminadas del cesto para no contaminar a las otras. Me costaba creerlo, estaban en primer ciclo, no se trataba de una diversificación curricular. Eran malos alumnos, con retraso de aprendizaje, que a su corta edad, 13-14 años, ya habían clasificado, etiquetado y marcado. No merecían estar allí. Y si lo estaban era porque la ley lo obligaba o porque su matrícula justificaba los puestos de trabajo de aquellos que habían decidido que estuvieran allí.

Què serà de nosotros los malos alumnos de Álvaro Marchesi, nos habla con profesionalidad sobre ellos y nos recuerda que Estos alumnos son malos alumnos sí, pero son nuestros malos alumnos, nuestros familiares y nuestros vecinos, y forman parte de nosotros. De ahí nuestra responsabilidad colectiva con ellos.

dimecres, 3 de febrer de 2010

La máquina de la escuela de Francesco Tonucci

 


"Paradójicamente, podríamos afirmar que tiene éxito en la escuela los que no la necesitan. La escuela, que debería contribuir a introducir la igualdad entre los ciudadanos, por el contrario alimenta las diferencias."
¿Enseñar o Aprender, de Francesco Tonucci.

Homogeneïtat versus heterogeneïtat en l’educació



La selección temprana [de alumnos] no creo que sea buena para la individualización de la educación. Normalmente crea desigualdad social sin aumentar el rendimiento. Sobre la autonomía de los centros, en Finlandia vemos cómo esa autonomía no genera diferencias entre ellos. Son menores que en otros países. No se trata de dejar a cada uno hacer lo que quiera, sino de marcar unos objetivos y dejar en manos del colegio la flexibilidad para lograrlos con los apoyos necesarios. La responsabilidad de los Gobiernos es garantizar la igualdad en los resultados. Los EE UU tienen mucha autonomía, pero no igualdad.
Seleccionar i distribuir homogèniament alumnes en funció d’uns criteris de rendiment o de capacitats intel·lectuals discrimina clarament aquells alumnes que per un o altre motiu no encaixin amb allò que s’espera d’ells. Actualment aquests grups d’alumnes no són una minoria en la nostra societat.
Se segrega per avançar més en la programació escolar amb els alumnes model, per tenir “una classe tranquil·la” separant aquells alumnes que molesten, que no segueixen. Amb aquest criteri es pretén donar a cadascú l’oportunitat en funció de les seves necessitats, però res més lluny de la realitat, amb bona voluntat, amb la creença que s’està actuant bé, el que està fent es discriminar, donar oportunitats de segona classe
En aquests grups segregats, amb una nomenclatura d’allò més variada,  ens podem trobar amb alumnes amb necessitats de suport educatiu especial (NESE), amb o sense dictamen, alumnes conductuals que no presenten altra problemàtica que aquesta, alumnes que arrosseguen dificultats de tota mena, que han perdut el carro i ja no poden seguir les classes, alumnes lents, amb capacitat, però incapaços de seguir un ritme de presentació de les unitats didàctiques trepidant, alumnes tipificats d’hiperactius, alumnes nouvinguts que, havent passat per l’aula d’acollida, no acaben de poder seguir el ritme normal de les classes, amb els seus corresponents exàmens...

dilluns, 1 de febrer de 2010

Sóc el capità de la meva ànima



Ahir vaig veure la pel•lícula Invictus i m’he emocionat davant l’epopeia que va viure Nelson Mandela, un gran home i generós que va saber perdonar els seus botxins que el van mantenir 30 anys a la presó en una cel•la de menys de sis metres quadrats.

Sud-Àfrica va viure durant molt anys la segregació racial, global, i per tant també l'escolar. El país sud-africà va sortir de l’apartheid l’any 1994, gràcies a la lluita del poble. Tant de bo siguem capaços algun dia d’arribar a la inclusió educativa al nostre país i de retornar la dignitat a tots els alumnes. Entretant llegim aquest poema, la insígnia de la lluita de Mandela que apareix a la peli que us acabo de comentar.

Invictus

"Desde la noche que sobre mi se cierne,
negra como su insondable abismo,
agradezco a los dioses si existen
por mi alma invicta.

Caído en las garras de la circunstancia
nadie me vio llorar ni pestañear.
Bajo los golpes del destino
mi cabeza ensangrentada sigue erguida.

Más allá de este lugar de lágrimas e ira
yacen los horrores de la sombra,
pero la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuán estrecho sea el camino,
cuán cargada de castigo la sentencia.
Soy el dueño de mi destino;
soy el capitán de mi alma".

William Ernest Henley