Somos la marea de gente todos diferentes...

Aquest Scene Mob s'ha realitzat per commemorar el 40è aniversari d'ECOM. El seu objectiu és promoure la igualtat d'oportunitats de les persones amb discapacitat física. ECOM és un moviment associatiu, creat el 1971, que aglutina més de 175 associacions de persones amb discapacitat física de tot l'Estat espanyol (145 de les quals són de Catalunya).  (Directors: Santi Hausmann i Daniel Feixas)

Projectes telemàtics

Pedagògicament sempre m’ha interessat el procediment de la comprensió lectora. Crec que el seu correcte assoliment és un dels dèficits que arrossega l’escola en el nostre context. Això ja ho deia fa 15 anys enrere i la veritat és que en general, aquesta realitat no ha canviat gaire, malgrat molts esforços dels professionals. Però d'altra banda, també observem a les escoles i instituts que una part important de docents basa l'aprenentatge de la llengua, especialment en edats que van del 10 als 16 anys, en l'estudi de la gramàtica, morfologia, sintaxis, etc. donant prioritat als aspectes conceptuals per sobre dels comunicatius. I, és clar, jo sempre ho dic als meus alumnes quan es queixen que han de tornar a escriure fent primer un esborrany: a llegir, escriure i parlar correctament, se n'aprèn llegint, escrivint i parlant quan més millor.

Fa molt de temps que m'interesso pel tema. Inicialment vaig compartir aquesta inquietud amb altres companyes i companyes i vam tirar endavant el projecte telemàtic El món de Harry Potter.  Quan vam veure que amb els llibres de Harry Potter no n'hi havia prou vam reconvertir el projecte en El món dels llibres. Ambdós projectes van ser tot un èxit de participació tant a nivell quantitatiu com qualitatiu i gairebé vam morir d'èxit.

El món del llibres ha funcionat com a projecte telemàtic fins a finals del curs 2007-2008. Actualment no funciona plenament com a tal, ja que després de vuit d’anys de funcionament no hem sabut trobar els suports necessaris per part de l'Administració per tal que la tasca de l’equip coordinador no resulti una feina més afegida a la nostra tasca docent sense més recompensa que la gran satisfacció de promoure activitats motivadores per als nostres alumnes. Tanmateix, continuem organitzant fòrums en la mesura que les nostres càrregues professionals i familiars ens ho permeten, però de forma limitada tant al nombre de fòrums com al de les escoles participants, de manera que darrerament organitzem dos fòrums durant el curs, un a primària i un altre a secundària. També posem a disposició de qualsevol docent, sigui usuari registrat o no, tot el material didàctic que els participants en el projecte han anat elaborant al llarg d’aquests anys.

Avui voldria parlar del programa Llegim en parella. Una alumna meva, estudiant de psicopedagogia, va realitzar les seves pràctiques en les activitats de recerca i és a través d'ella que vaig conèixer-lo. És un programa educatiu que utilitza la tutoria entre iguals per a la millora de la competència lectora.La tutoria entre iguals és un mètode d’aprenentatge cooperatiu basat en la creació de parelles de persones, cap d’elles professor professional de l’altra, que aprenen a través d’una activitat estructurada amb un objectiu comú, conegut i compartit (com seria l’adquisició d’una competència curricular: la comprensió lectora en aquest programa), que s’assoleix a través d’un marc de relació planificat pel professor. Us interessa? Mireu aquest interessant vídeo...

     

Temps per al joc

Temps de treball dels pares, temps d'escola dels nens i reivindicació del joc com a activitat conjunta que els ajuda a créixer. Interessant aquest article de Jaume Funes:  
El calendari i els horaris .... dels infants

Un altre especialista, Oriol Ripoll, ens explica com mitjançant el joc s'aprèn a gestionar conflictes.

Coeducació

Sembla que a Anglaterra tornen a ressorgir centres educatius només per a nois. Els partidaris de l'escolarització escolar per sexes justifiquen aquesta segregació en un augment del rendiment i una baixada del fracàs escolar, principalment en nois.  El Periódico, 12 de juny de 2011.

Molts experts coincideixen a dir que la qualitat de l'ensenyament no depèn d'aquesta segregació que anomenen com a educació diferenciada. És més, pedagògicament continua sent vàlida la reivindicació dels valors de la coeducació.

Existeixen prejudicis sexistes a l’escola?

Durant el procés d’ensenyament/aprenentatge la construcció social del gènere, assumida per la institució escolar forma part del currículum ocult, ja que és transmesa pel professorat d’una forma inconscient: actituds, tons de veu, forma d’adreçar-nos a l’alumnat llenguatge utilitzat, continguts que no s’ensenyen...

Així, sabem que cada llenguatge conté una forma de representar el món. En català, com en altres idiomes, existeix una ambigüitat doncs no sempre el gènere masculí representa universalitat. Això provoca manca de precisió i sovint és menysprea l’aportació femenina, tot i que es procura parlar de l'alumnat, del professorat; també se sap que en el llibres de text, àmpliament utilitzats, la proporció d’imatges masculines és superior en tres vegades a la femenina i que quant als continguts es peca per omissió de la figura femenina.

I què passa a les aules? La major part del professorat declara no tenir actituds sexistes. És clar ja hem dit que l’actitud és inconscient, el professorat transmet estereotips sexistes en la seva forma de vestir, d’adreçar-se a l’alumnat. Repercuteix també en les expectatives del professorat, dones: capacitat del llenguatge, homes: més raonament matemàtic, i això sí que és molt important. El sexisme no sols influeix en l’autoconcepte, l'autoestima, sinó també en la percepció que cada sexe té de l’altre. Així, els nois sovint es comporten de forma sexista per tal de ser acceptar dins un grup.

Quina és l'alternativa? La coeducació

Al llarg del temps l’escola, com la societat, ha avançat bastant en aquest aspecte, ara bé pot ser ara la discriminació per raons de sexe és més subtil. La coeducació és el desenvolupament integral dels alumnes i les alumnes, prestant una atenció especial a l’acceptació del propi sexe, el coneixement de l’altre i la convivència enriquidora entre ambdós. Es tracta de formar en un sistema de valors no jerarquitzats pel gènere.

Criteris pedagògics de la coeducació

Tota la comunitat educativa ha d’implicar-se i ser coherent en tots els àmbits: projecte educatiu, currículum, orientació professional, tutories... Aquest procés ha de ser intencional, continu de tota la comunitat educativa, sobre les actituds de l’alumnat i del professorat ja que el seu objectiu prioritari ha de ser fomentar climes d’acceptació i de convivència adequats, per això els objectius es van assolint gradualment i cal marcar-se submetes.

Per tant, ensenyament mixt, no és coeducació, tampoc ho és transmetre uns determinats continguts. Cal integrar en la pràctica educativa els valors, habilitats, etc. històricament atorgats a les dones, eliminar els estereotips sexistes i potenciar el desenvolupament de les dones que estan en desavantatge, per exemple davant assignatures “masculines”.

Es tracta un cop més, d’integrar les diferències valorant i respectant la diversitat. No es tracta d’acostar-se ni al model femení ni al masculí, sinó a un model de persona. Parlem de valors humans.

Per què costa tant eliminar la discriminació de gènere a l’escola

La falta de preparació del professorat, com en altres temes, és cabdal. Cal donar suport al professorat per tal que pugui repensar la seva forma d’ensenyar. Comptar amb recursos adequats també condiciona però allò que és més determinant com hem comentat són les actuacions coherents:  per exemple, si les finalitats educatives i les programacions recullen aquestes actituds, cal avaluar-les.

Com condiciona la societat aquesta discriminació de gènere?

La igualtat d’oportunitats vol dir que l’educació disposi de recursos per tal que cap persona es vegi impedida de desenvolupar al màxim les seves potencialitats. Els agents que fomenten aquesta desigualtat són: l'estatus social, els condicionaments familiars, l'educació rebuda els primers anys. (L’Educació Infantil no és obligatòria), Els mètodes d’ensenyament (comprensivitat de l’educació)...

Unes reflexions arran d'escoltar al filòsof Emilio Lledó:

No estimo allò que ensenyo
sinó a qui ensenyo

Diu el meu amic Eladi que li espanta una mica la rotunditat del "No estimo allò que ensenyo" perquè ell, mestre, quan ensenya poesia o altres variants de l'expressió escrita, també estima allò que està ensenyant. I pensa que quan es dóna aquesta circumstància és quan pot ensenyar-ho millor i els alumnes acostumen a viure-ho i aprendre-ho millor.

Jo crec que aquest filòsof amant de la filosofia diu això amb tanta rotunditat per destacar la seva atenció preferent a l'alumne. El vaig sentir parlant, no és una frase llegida, potser no es gaire fidedigna del tot i seria més correcte dirr: No només estimo allò que ensenyo, també a qui ensenyo. Però aleshores l'alumne queda en igualtat amb la matèria i jo vaig entendre que per ell l'alumne està per damunt d'allò que ensenya...

En aquests temps tan convulsos que corren, en que gairebé tot està globalitzat,

Cal globalitzar la capacitat d'estimar

L'exemple de la solidaritat

En aquests  temps que corren en els que tant als mitjans com a les converses dels  ciutadans predominen els temes econòmics i en els que sembla com si no calgués que els valors humans  es globalitzessin, cal aplaudir les iniciatives de persones indignades que paralitzen els processos de desnonament arran de l’impagament d’hipoteques. Parlem de solidaritat, aquell  sentiment de pertinença que ens empeny a ajudar els altres. L’escola és el joc ideal on posar en practica els valors humans, de  promoure’ls perquè després es puguin posar en pràctica en la societat.

Solidaritat no és caritat o benevolència, sinó ajuda mútua desinteressada i per sobre de altres valors de la nostra societat com la competició, especialment en l’esport dels nostres nens i adolescents.  És un valor i per tant, no pot ser imposat sinó après i interioritzat.

Veie-m’ho  a tall d’exemple en el vídeo de Youtube amb el que acabo aquest article. És un fragment de la película “Stalin” on uns nens amb disminucions físiques greus fan una carrera. Un d’ells cau i aleshores es produeix el miracle de la solidaritat, l'abandonament de la competitivitat. Tots guanyen, tots es necessiten, tots arriben el primer. Estaria bé recordar que en aquest món tots hem dut en algun moment crosses per ajudar-nos a caminar. Un valor contra l’exclusió.

Fracàs i alternatives

L'estiu és, per a gran part dels docents, temps de reflexió. És cert que costa desconnectar i que no és convenient que això sigui així fins a la incorporació el curs següent, però també és cert que és un temps privilegiat per repensar el que hem fet i com tornarem a començar.


Ja fa dies que vaig llegir l'article del 12 de maig publicat a El Periódico de  Said al-Kadaui Mussaui, Psicòleg, Fracàs i immigració escolar i avui, en rellegir-lo, m'ha tornat a interessar per dos motius. El primer perquè dona arguments del per què del fracàs escolar dels fills dels nostres immigrants i el segon perquè recull l'opinió de molts experts del paper dels plans d'estudis de secundària en aquest fet. Coincideixo plenament amb l'autor quan diu referint-se als escolars que fracassen: "Jo crec que aquests nens necessiten principalment, i per sobre de tot, una mirada més capacitadora per part de les seves escoles. Dit de forma ràpida: que es confiï i es cregui més en les seves possibilitats."

La reflexió sobre la necessitat d'iniciatives, m'ha portat a una nova lectura, aquest cop la de la conferència de Gary Orfield Alternatives a la segregació escolar als Estats Units: el cas de les magnet schools. D’aquest article destaco dues idees prèvies a la consideració de les magnet schools:

• Llibertat per a triar escola no significa llibertat real d'oportunitats. Ara que a la nostra administració es defensa per damunt de tot aquest dret de les famílies, convé recordar-ho.

• Els estudis demostren que la segregació escolar no garanteix els drets civils ni la igualtat d'oportunitats i que coopera en el manteniment de la segregació social.

The Aurora from TSO Photography on Vimeo.

EL CAZO DE LORENZO

De tant en tant rebo a la meva bústia missatges d'amigues que m'envien presentacions d'allò més variat. L'altre dia en vaig rebre una que em va tocar el cor. La presentació és un conte metafòric sobre la superació d'un nen amb dificultats per suportar el dia a dia, que trobo ideal per parlar de les diferències als més petits, a partir de 6 anys. Després he descobert que també és un llibre. La seva autora és Isabelle Carrier.

El cazo de lorenzo

Aulas inclusivas

Las aulas inclusivas parten de la filosofía de que todos los niños pertenecen al grupo y todos pueden aprendrer en la vida normal de la escuela y de la comunidad. Se valora la diversidad; se cree que la diversidad refuerza la clase y ofrece mejores oportunidades de aprendizaje a todos sus miembros. Robert Barth (1990), professor de Harvard, es citado en este clásico de la escuela inclusiva :  Aulas inclusivas de Stainback i Stainback y Jackson (2001):

Yo preferiría que mis hijos estuvieran en una escuela en la que se desearan las diferencias, se les prestara atención y se celebraran como oportunidades de aprendizaje. La cuestión que preocupa a mucha gente es: ¿cuáles son los límites de la diversidad a partir de los cuales una conducta es inaceptable?... Pero la pregunta que me gustaría que se planteara más a menudo es: ¿cómo podemos hacer un uso consciente y deliberado de las diferencias de clase social, género, edad, capacidad, raza e intereses como recursos para el aprendizaje?... Las diferencias encierran grandes oportunidades de aprendizaje. Las diferencias constituyen un recurso gratuito, abundante y renovable. Me gustaría que nuestra necesidad impulsiva de eliminar las diferencias se sustituyese por un interés igualmente obsesivo por hacer uso de ellas para mejorar la enseñanza. Lo importante de las personas -y de las escuelas- es lo diferente, no lo igual.

Els canvis que vindran

Iniciem un nou any i tots el desitgem ple de benaurances. El curs continua, però entremig han hagut canvis polítics que afecten el Govern de la Generalitat i l'administració educativa. Un d'aquests canvis s'ha fet amb tanta diligència que sorprèn venint d'on ve. En la meva opinió el canvi de nom del departament d'Educació pel d'Ensenyament no és un canvi menor pel que diu de la intencionalitat de qui l'ha aprovat. Educació és un concepte global, una necessitat bàsica, un dret irrenunciable, un bé preuat per tothom, al menys es defensa així verbalment. Ensenyament, en canvi, només és una part d'un procés, el procés d'ensenyament-aprenentatge. Sembla com si les responsabilitats del departament no anessin gaire més enllà de gestionar i pagar les nòmines dels docents! La resta ho resoldrà el mercat? Primer pas endarrere.

Però no, ja s'ha publicat que una de les prioritats del nou executiu serà reduir el fracàs escolar. Després d'escoltar la proposta he acabat pensant que potser el que es pretén és reduir estadísticament el percentatge de fracàs perquè es parla de tornar al exàmens de setembre en secundària (cualquier tiempo pasado fue mejor?) de manera que si hi ha un examen més, algú aprovarà el curs inicialment suspès al juny, amb la qual cosa la baixada, més o menys efectiva, serà gairebé automàtica. Però real? Si els estudiants no han estat capaços d'aprovar després de tot un curs amb trenta hores setmanals lectives, com podran fer-ho en dos mesos d'estiu? quines famílies podran pagar les classes particulars? Pilotes fora!! Tornarem a avaluar/valorar gairebé en exclusiva la memorització de conceptes, prioritzarem l'aritmètica en les matemàtiques, la gramàtica i l'ortografia a les llengües, la repetició de la lliçó als exàmens... És a dir, avaluar en funció d'un examen final, de resultats acadèmics en lloc de tenir en compte el procés d'ensenyament-aprenentatge i l'educació integral que d'ell es desprèn?

Francesc Pedró, expert de l’OCDE, opina que la tecnologia ha deixat obsoletes les actuals tasques escolars, que són de la revolució industrial y que en canvi haurien d’estar d’acord amb amb la societat del coneixement en què estem immersos. Diu textualment que Los perfiles de competencias que hoy se exigen en los mercados laborales se basan en capacidades y actividades no rutinarias relacionadas con la gestión del conocimiento, como su búsqueda, creación y difusión. I això que diu en Pedró no és nou, fa nys que ho vaig llegint. No aprenem?

En la mateixa línia s’expressa en Ramon Barlam, mestre, professor i formador quan diu 'Entre els docents no hi ha fractura digital, sinó educativa i metodològica'. És el títol de l’entrevista que us recomano llegir.

Per la seva banda, els representants sindicals, no exempts de raó, tornen a demanar més recursos. Davant els micròfons reivindiquen més professorat d'atenció a la diversitat. Però que vol dir això? Però no havíem quedat que l'atenció a la diversitat és cosa de tots? Que han de fer aquests professors "d'atenció a la diversitat"? Atendre alumnes segregats dels grups ordinaris? Hi ha una opció recomanable des del punt de vista pedagògic i humà: dos professors a l'aula fent-se suport mutu i treballant en equip per atendre tots els alumnes de la classe, però estem preparats per assumir-lo? I l'administració, s'atrevirà a proposar-ho?

Esperem no tornar més enrere demostrant que sí que hem après de les experiències.

Pedro

Pedro es una de les experiencias más recientes que he tenido. Me cuesta describir el contexto, un instituto en un barrio de Barcelona poco conflictivo, y hacerlo con cierto realismo, pero no describir los sentimientos. En la primera reunión de equipo docente me explicaron que era el alumno que daba más problemas, que era más difícil de controlar. Me imaginé la marginación, la negación de pensamiento, la provocación sin más.

Cuando llegas por primera vez al aula Pedro intenta agradar. No pasar desapercibido. Se comporta. Solo cuando comprueba que eres una más de las profes con las que deberá compartir el curso, y ya te ha tomado el número de cómo tratarte, sale su manera más típica de actuar: empieza a incordiar verbalmente a sus compañeros y a moverse por el aula. 

Esto podía hacerlo en mi clase, pues los agrupaba entre grupos de tres, trabajando en equipo y le gustaba pasearse por la mesas. En las demás clases no podía hacerlo puesto que los pupitres estaban distribuidos en el aula unos detrás de otros de manera que la interacción entre los alumnos era prácticamente imposible y Pedro se sentaba habitualmente al fondo en un rincón a la izquierda. ¿Qué otra cosa podía hacer?, ¡su trabajo había terminado! El no era como aquellos incompetentes que no saben nada de nada. El se interesaba por todo. Cuando le preguntas algo contesta: eso es muy fácil, pues claro que lo sé. No siempre es así. 

Cuando está ante el ordenador y le dejas tiempo libre cinco minutos antes de finalizar la clase no va a parar siempre al mismo sitio: minijuegos, como la mayoría de los alumnos. No. Tampoco es de los que te dicen que han acabado el trabajo. No. El, por ejemplo, busca imágenes inéditas del universo. Un día me di cuenta que no las buscaba en Internet sino que algún profe de alguna materia había instalado un programa y él estaba investigando. No quiero decir que Pedro sea autosuficiente ni superdotado. De hecho, si le propones hacer un trabajo serio, aunque sea a partir de un tema de su interés, lo trabaja de forma superficial y se niega a profundizar. ¡El ya había terminado! Tenía carácter para su edad, 14 años. Sabía lo que quería, ser el centro de atención, y conseguía fascinar a sus compañeros, con menos competencias que él. 

Una tarde de aquellas de principios de octubre, cuando es más difícil captar la atención de los alumnos, cuando se ponen insoportables, incapacitados para cualquier otra cosa que no sea reír y decir tonterías… Se suponía que yo les tenía que dar clase de tecnología (es bien cierto, aunque parezca mentira, que el centro me asignó como psicopedagoga esta función y otras asignaturas todavía más alejadas de mi cometido), pues bien, cuando se suponía que yo les tenía que dar clase de tecnología (sin posibilidades de acceder al taller) paré el vídeo que pretendía trabajar con ellos aquella tarde, los reuní en círculo y hablamos de aquello que les interesaba a ellos. 
  
Como no podía ser de otra manera, Pedro tomó la iniciativa y nos habló de fantasmas, de las apariciones, de los muertos vivientes. El conocía, había visto un vídeo a Youtube en el que es veían unos jóvenes que entraban en un centro sanitario abandonado, y empezó a explicarnos historias... Yo solo escuchaba y no daba crédito a la cara, a los ojos del resto de alumnos mientras lo escuchaban…  Aquella tarda reflexioné mucho sobre la situación que estaba viviendo: las asignaturas que me habían asignado impartir, la agrupación de alumnos por niveles de rendimiento, el grupo de 8 alumnos que tenía delante de mí, los últimos del escalón, sí, ya sabéis, aquellos que nadie quiere en su clase, los que molestan, los que sufren porque se sienten poco valorados, con más problemas personales y necesidad de afecto que problemas de aprendizaje… Una segregación malévola que se retroalimentaba y justificaba lo que no tenía justificación.

Un día quise hablar a solas con él y en un momento dado le dije: Pedro, qué haces tu en este grupo?, por qué no haces nada para demostrar... No me dejó acabar: será por mi comportamiento, no??  Sencillamente, no era su sitio, pero estoy convencida que tampoco lo era de nadie. Pero él lo tenía bien asumido. Hay cosas que entendí mucho después. En una ocasión, hablando en el equipo docente con una compañera ésta nos dijo, alardeando: pues yo sé muy bien como controlar a Pedro. Lo saco a la pizarra a resolver un ejercicio (mates) y lo pongo en ridículo. Así consigo tenerlo calladito una temporadita… Dios, que perversión!


Timescapes Timelapse: Mountain Light from Tom Lowe @ Timescapes on Vimeo.