dimecres, 28 d’abril del 2010

Utopia

M'assabento pel diari El Periódico que ara fa 500 anys de la publicació de l'obra Utopia de Tomás Moro i que s'ha publicat la traducció de l'obra a càrrec de Joan Manuel Pozo. Moro fa una crítica de la societat de la seva època, especialment l'anglesa, i proposa un model d'organització social que s'inspira en les societats aborígens acabades de descobrir i en alguns aspectes de La República de Plató.

En l'anterior post parlava d'assignatures pendents en l'educació i com això pot semblar a molts, utòpic, per inassolible. A altres no ens assembla així. Jo sempre tinc, per propera, l'obra de Joan Manuel Serrat,  un cant a l'utopia, 

¡Ay! Utopía, cabalgadura
que nos vuelve gigantes en miniatura.
¡Ay! ¡Ay, Utopía,
dulce como el pan nuestro de cada día!
...  Sin utopía la vida sería un ensayo para la muerte.

Un bell poema també per llegir.

Tomàs Moro va encunyar el concepte, Serrat va fer poesia. Val la paga comptar amb aquells homes imprescindibles que imaginaren societats més justes per sortir de l'antítesi de la utopia: la distopia, societats deshumanitzades i injustes com les que va reflectir G. Orwell a la seva novel·la 1984. Tenim l'obligació moral de treballar per les utopies.

L'educació prohibida

Avui m'ha escrit el meu amic Eladi Martínez. Dilluns van fer a la seva escola una altra d'aquelles sessions de treball col.laboratiu amb tot el claustre per parlar de com afronten el repte de la diversitat, dels alumnes amb NESE, de quins són els obstacles que ens impedeixen anar més enllà, etc. I em recomana aquest vídeo:



Després de sentir el vídeo, totes les reivindicacions em sonen a utopia. Serà la primavera? Està clar que la revolució a l'escola ha de començar a les aules, que hem de donar la paraula als alumnes que hem d'educar més que instruir...

Per aquells que diuen que en aquest país ja s'ha intentat tot això i que ha estat un fracàs, només vull recordar que la LOGSE va ser un fracàs precisament perquè no va ser una realitat a les aules. Sí ja sabem, va mancar pressupost i això és fonamental, però també hi ha havia molts talibans de l'educació tradicional que van fer tot el possible perquè fracassés. I molts d'ells encara hi són.

Per això està molt bé el missatge final del vídeo: Ajuda'ns a canviar l'escola! Suma't a l'educació prohibida.

dimarts, 20 d’abril del 2010

El grupo de 3º D

Esta experiencia que ahora explicaré ha sido una de las más sorprendentes para mí a lo largo de mi corta vida docente en secundaria. Un grupo de alumnos de 3º de ESO con diversificación curricular, es decir, con una pequeña parte de su horario en el aula ordinaria (música, plástica y educación física) y las demás asignaturas  con un profesorado específico, segregados del grupo ordinario. Yo, como psicopedagoga, o como orientadora educativa, según la nueva terminología, era la tutora y además les impartía català y un crédito de estrategias de aprendizaje que me permitía alargar las tres horas de lengua a otras tres más y dedicar un tiempo especial e imprescindible a comunicarme con ellos..

En el centro, el clima estaba muy enrarecido. En las reuniones, por los pasillos, en los claustros,  el profesorado se exclamaba a la más mínima ocasión ante determinados acontecimientos que sucedían dentro y fuera del centro. Un grupo de alumnos havia demostrado conexiones con grupos neonazis que estaban actuando en la ciudad vecina y en un caso concreto, habían participado en el asedio a un alumno del centro de origen colombiano. Hacia mediados de curso, las diferencias entre unos y otros se saldaron con una reyerta en el centro de la plaza del pueblo que tuvo por entonces consecuencias muy negativas para el clima escolar.

En diversas ocasiones pude observar como el alumno colombiano tenía todas las simpatías del profesorado. Evidentemente era un alumno solo contra toda una banda, víctima de la violencia d'skinheads nazis, los miembros de la cual solo eran identificados supuestamente en el instituto.Yo lo tenía como alumno en unas clases de refuerzo de 2º. Era un grupo de 6 alumnos, prácticamente segregados del resto en la mayoría de las asignaturas. Un día me mostró su pantalón de chandal blanco e impecable donde había bordado el símbolo de una corona. Me dijo que era la de los Latin Kings y me explicó algunas increíbles historias de su reciente pasado en Colombia mientras vivía con su padre, de profesión inconfesable. No estaba asustado y aseguraba saber defenderse. Pero antes de finalizar el curso, Luis Miguel y su familia tuvieron que abandonar el pueblo.

Com seguramente habréis adivinado, el grupo de 3º de ESO, del cual yo era tutora, estaba metido en el asunto. Pero más que todo el grupo al completo, eran algunos de ellos.  No hacía ni dos semanas que me había hecho cargo del grupo, cuando la jefe de estudios me llevó a su despacho para mostrarme detrás de la puerta un montón de libros de ideologia nazi requisados de las estanterías de la bioblioteca .Unos, tenían a Hitler como autor, y otros, de clara apologia de la xenofobia y el racismo.

A pesar de todo yo no lo tenía excesivamente complicado, en mis clases pensaba incidir en la programación de la comprensión lectora y la expressión escrita. Así que una tarde, siguiendo las orientaciones de Isabel Solé en su libro estrategias de lectura, fuimos a la biblioteca del centro. Teníamos que escoger el libro de lectura y aprovecharíamos para empezar a crear un clima en el aula favorable a esta actividad. Es fundamental que la lectura tenga sentido para los alumnos, o que les pueda ser de alguna utilidad. Así, fuimos cogiendo algunos libros, leímos los títulos, nos preguntamos sobre cual sería la historia que explicaba, comentamos las ilustraciones, reseguimos el índice, nos fijamos en la contraportada , etc. y nos fuimos comunicando nuestras sensaciones.

Pero pronto me di cuenta  que los libros que iba poniendo sobre la mesa no merecían su atención. Estaban inquietos, se miraban entre ellos parecía que querían volver a las estanterías. Y ya casi al final de la clase, hacía allí se dirigieron la mayoría de ellos. Fue en ese momento cuando Sara volvió a preguntarme (ya lo había hecho antes en clase y no le contesté) si había leído un libro de un tal Hitler titulado "Mi lucha". ¿Tu lo has leído, sabes de que va?, le pregunté. Dudó y antes que pudiera decirme nada la cogí por los hombros y mirándola fijamente a los ojos le dije: Ese libro es muy aburrido, no te gustará y además es un mal rollo. Tienes quince años Sara, novelas de amor es lo que tu tienes que leer, ¿sabes? para vibrar, sentir, emocionarte... Ella me miraba con una media sonrisa mientras yo seguía abrazándola. Fue entonces cuando, al fondo, oí a alguien, una voz femenina, que decía: "esto es una profesora" Y el timbre dio por finalizada  la hora de clase.


dilluns, 19 d’abril del 2010

Compartir, no competir

Amb l'entrada anterior he iniciat un nou tema que aniré tractant a poc a poc amb diferents entrades en el blog. Es tracta dels recursos que tenim als centres per evitar la segregació escolar, és a dir, quines coses haurien de canviar, o quines coses podríem incorporar, per tal que determinats nois i noies no hagin de sortir de l'aula ordinària per rebre l'atenció i l'adaptació de l'ensenyament que es mereixen. Són moltes, anirem veient el que són, al meu parer, els diferents aspectes que podrien millorar en els centres.

Crec, però, que cal fer una primera distinció, perquè hi ha tota una sèrie d'aspectes que al professorat ens venen donats. Naturalment, aquells que són responsabilitat de l'administració educativa, però també estan els que són decisió de l'equip directiu, dels equips docents, de la Comissió d'Atenció a la Diversitat, del Claustre, etc. És a dir són decisions més o menys col·lectives que afecten directament al treball de cada professor/a, mestre/a a l'aula i que condicionen el seu treball. Així pot passar que la formació de determinat grup d'alumnes, per exemple, per donar-hi un reforç en matèries instrumentals, no sigui mínimament adequat quant als seus membres, quant al nombre d'alumnes, etc. Quan això passa has de posar tota la teva professionalitat en moviment per compensar-ho, però tot i així, no sempre és suficient i la situació pot arribar a afectar a la salut del docent, i no reeixir en l'intent. Per això és tant important que treballem en equip, que compartim, que discutim, que dialoguem, que no prenem les decisions democràticament segons el nombre de mans alçades, sinó per consens...

Quan aquests aspectes que són decisió col·lectiva són mínimament adequats, la pilota està a la teulada de cada professor/a, mestre/a. Cal formació, ganes d'innovar, d'escoltar els alumnes, de donar-los la paraula... Anirem veient. Avui em voldria detenir en comentar la necessitat del treball col·laboratiu del professorat.

Si hi reflexionem una mica,ens adonarem que el treball col•laboratiu del professorat és una eina privilegiada de formació docent i d’actualització de la capacitació professional. I ho és, en tant que afavoreix la reflexió sobre la pròpia pràctica educativa perquè ens permet qüestionar-nos la validesa dels nostres mètodes i criteris en un procés constant d’actualització i millora, de voluntat d’aprenentatge continu. És a dir, l'actitud oposada a la d'aquells que estan convençuts que la seva manera de fer és l’única possible, que sempre els ha funcionat i que per tant, no cal tocar-la ni molt ni poc.

No es pot amagar que l’individualisme predominant en la nostra cultura no facilita ni prestigia el treball en equip i que la manca d’experiències individuals no ajuden a desenvolupar una de les capacitats fonamentals i necessàries per treballar col•laborativament: saber posar-se en la pell dels altres. També és cert que les innovacions a l’escola generen angoixes individuals, però en moments com aquests, les experiències dels companys ens ajuden a neutralitzar les nostres pors. Comprovar que no només nosaltres tenim dubtes i dificultats ens dóna seguretat per continuar endavant.

Intercanviar idees ens ajuda a trobar solucions a problemàtiques comunes, encara que, degut al context i la situació no siguin idèntiques, però ens permet revisar allò que fem i com ho fem, per tal que la manera de fer “de sempre” no s’imposi sense cap raonament. Si referint-nos a l’alumnat, partim del convenciment (constatat per les teories de l’aprenentatge i per la nostra experiència a l’aula) que aprendre és per naturalesa un fenomen social, i per això dissenyem activitats que suposen interacció entre ells, sembla lògic i coherent aplicar-nos a nosaltres mateixos idèntica recepta.

Entendre que la col•laboració docent suposa compartir les experiències i donar-se ajuda mútua, sense cap ànim de competició, ens ajudarà a donar el primer pas. A continuació cal considerar un dels grans condicionants de la nostra tasca: el context i la situació en què ens movem cadascun de nosaltres, que impedeix que el treball col•laboratiu pugui reduir-se a “copiar” fórmules que han funcionat en altres contextos. Es tracta de reflexionar a partir de les aportacions dels companys per trobar les nostres pròpies solucions.