diumenge, 2 de desembre del 2012

Els grups per nivell com a estratègia organitzativa d’atenció a la diversitat

Per atendre d’atenció a la diversitat en els centres de secundària, tenim diferents alternatives a nivell organitzatiu: grups per nivells, grups flexibles, suport dels especialistes a l’aula, dos professors de matèria a l’aula, etc.  Unes mesures són més inclusives que altres perquè la inclusió no és una qüestió de tot o res, però a més a més ens caldria definir quins tipus de grups per nivells, quins tipus de grups flexibles, quins tipus de suport a l’aula, etc..

Quan es classifica els alumnes pel nivell de rendiment acadèmic, s’acostuma a segregar-los en totes les matèries argumentant tota mena de raons que es podrien resumir en la conclusió de que: “és impossible mantenir-los en l’aula ordinària”.

Aquí també crec que cal un matís important. No és el mateix si es tracta d’alumnes del segon cicle (3r i 4t d’ESO), amb el quals ja s’han esgotat mesures ordinàries de protecció a primer cicle que si es fa directament amb alumnes de primer d’ESO. En el primer cas el centre accepta el fracàs i intenta donar una sortida amb uns objectius molt concrets, entre els quals destaca el d’assolir el graduat de secundària. Amb aquesta finalitat, pren una mesura organitzativa com són els Programes de diversificació curricular. Consulteu-los a la pàg, 158 de l’enllaç anterior.

En el segon cas, quan es classifica per nivell acadèmic a alumnes que tot just ingressen a l’institut, el resultat és l’exclusió. Es dóna oportunitats de segona classe a grups d’alumnes heterogenis que en realitat només presenten el problema de no ser-hi el model d’alumnes que espera el professorat: alumnes amb  dificultats d’aprenentatge inespecífiques, alumnes lents, amb capacitat, però incapaços de seguir un ritme de presentació de les unitats didàctiques trepidant, alumnes tipificats d’hiperactius, alumnes nouvinguts, etc.  etc.

Les mesures organitzatives són, però, el marc que condiciona allò que ocorre o pot ocórrer a l’aula.  Si observem la imatge veurem que existeixen propostes didàctiques més integradores a les fins ara exposades, com ara els grups flexibles, la mesura organitzativa més a l’abast dels instituts en les condicions actuals. 

Font: Terry Wrigley (2007). Escuelas para la esperanza (cap. 2; 1a. ed. 2003). Madrid: Morata. Imatge adaptada de Guida Al·lès.

Fa molts anys que parlem d’inclusió, abans que en sabéssim d’aquesta crisi. I no tot és qüestió de diners i recursos, ara tenim una eina que fem servir poc: el currículum per competències, la clau està en la seva implantació i per tal que sigui possible ens calen més actituds a favor que recursos econòmics, encara que també calen, evidentment de recursos, però amb recursos i sense actitud inclusiva em sembla que tampoc farem res, perquè ... és més utòpic tenir dos professors a l’aula per manca de recursos o per decisió dels docents?

La crisi no pot ser l’excusa (dels polítics) per arrasar amb tot. Recordem la imatge del pedagog Tonucci de 1970.